En qualsevol inici de curs, és vital que el primer triomf no es resisteixi per no activar nerviosismes contraproduents. El Girona va assolir-lo ahir a Osca en un partit en el qual va trobar-se pals a les rodes gairebé d'entrada. Primer, la lesió d'Ordín, que s'afegeix a la que manté encara inactiu Eric Jiménez; i després, la poca activitat de l'equip, que era engolit en el segon període per l'alegria del joc local. Tot va canviar després de la mitja part i, a més de mossegar més, va ser més resolutiu que el rival, amb Navarro excel·lint i amb cadascun dels companys aportant el gra de sorra. Des del primer fins a l'últim. Fins i tot Pujols, amb un rol residual en els últims duels, va clavar tres triples cabdals en l'inici de l'últim quart.
L'equip ja va arrencar fi, fent difícil la circulació de pilota a un Osca escàs de fluïdesa i que, sense la productivitat del pivot letó, hagués vist com el rival se li escapava aviat. De fet, ja hi va haver una tibada (4-11, 5'), però no va fer-se amb prou determinació. De mica en mica, els locals van deixar d'estar-se d'orgues i van desenvolupar el seu joc habitual. El Girona, ja sense Ordín –es va lesionar a mig parcial–, va fer sortir Moncasi, amb la idea que el grup s'anés oxigenant per conservar el to adequat. L'aler pivot català va notar la inactivitat –dues faltes prematures–, i era David Navarro qui, amb la seva efectivitat, mantenia els de Casas al nivell dels locals. Això no era un bon negoci i, quan van tornar Stevie Johnson –amb tot, masegat per una contractura lumbar– i Freimanis, van començar els problemes. Sobretot amb el darrer, imparable a la zona, i convertint en producció tot el que li passava per les mans (18 punts a la mitja part). Entre això i la rauxa destil·lada per Ventura, l'equip va perdre el nord en defensa i l'Osca li ho va fer pagar sense pietat (45-36, 19'). El parèntesi va anar de primera per refrescar idees. I es va notar. Una sortida a totes dels gironins va agafar a peu canviat els locals que, en un tres i no res, van veure com s'havia girat la truita (parcial 2-12 i 47-50, 23'). L'Osca es va refer, i el partit va esdevenir un intercanvi de cops, en el qual el Girona va sortir-ne reforçat. Hi va influir el plus donat al darrere, l'encert i, en especial, el domini del rebot, amb Ortega fent de baluard. El tercer parcial el va tancar al davant (68-74) i amb Serra, Moncasi i Pujols coincidint a la pista. Era obvi que l'entrenador ja pensava en el quart decisiu, administrant forces en els pesos pesants. Però la bomba d'oxigen li va arribar per mà de Pujols. L'Osca, per pal·liar el dèficit en defensa i rebot, va situar-se en zona i el base la va esquinçar amb tres triples seguits que van fer disparar el Girona (74-83, 34'). No estava tot fet, perquè no era tan fàcil construir el joc a partir dels interiors –ja no se'ls podien donar pilotes tan fàcilment– i perquè Zengotitobengoa estava finíssim i tornava a empènyer el seu equip, que va posar-se a un sol punt al llindar de l'últim minut (84-85). Aquí, però, el saber fer d'Ortega i Navarro, als quals no els va tremolar el pols, van certificar el triomf des de la línia de tirs lliures.
L'equip ja va arrencar fi, fent difícil la circulació de pilota a un Osca escàs de fluïdesa i que, sense la productivitat del pivot letó, hagués vist com el rival se li escapava aviat. De fet, ja hi va haver una tibada (4-11, 5'), però no va fer-se amb prou determinació. De mica en mica, els locals van deixar d'estar-se d'orgues i van desenvolupar el seu joc habitual. El Girona, ja sense Ordín –es va lesionar a mig parcial–, va fer sortir Moncasi, amb la idea que el grup s'anés oxigenant per conservar el to adequat. L'aler pivot català va notar la inactivitat –dues faltes prematures–, i era David Navarro qui, amb la seva efectivitat, mantenia els de Casas al nivell dels locals. Això no era un bon negoci i, quan van tornar Stevie Johnson –amb tot, masegat per una contractura lumbar– i Freimanis, van començar els problemes. Sobretot amb el darrer, imparable a la zona, i convertint en producció tot el que li passava per les mans (18 punts a la mitja part). Entre això i la rauxa destil·lada per Ventura, l'equip va perdre el nord en defensa i l'Osca li ho va fer pagar sense pietat (45-36, 19'). El parèntesi va anar de primera per refrescar idees. I es va notar. Una sortida a totes dels gironins va agafar a peu canviat els locals que, en un tres i no res, van veure com s'havia girat la truita (parcial 2-12 i 47-50, 23'). L'Osca es va refer, i el partit va esdevenir un intercanvi de cops, en el qual el Girona va sortir-ne reforçat. Hi va influir el plus donat al darrere, l'encert i, en especial, el domini del rebot, amb Ortega fent de baluard. El tercer parcial el va tancar al davant (68-74) i amb Serra, Moncasi i Pujols coincidint a la pista. Era obvi que l'entrenador ja pensava en el quart decisiu, administrant forces en els pesos pesants. Però la bomba d'oxigen li va arribar per mà de Pujols. L'Osca, per pal·liar el dèficit en defensa i rebot, va situar-se en zona i el base la va esquinçar amb tres triples seguits que van fer disparar el Girona (74-83, 34'). No estava tot fet, perquè no era tan fàcil construir el joc a partir dels interiors –ja no se'ls podien donar pilotes tan fàcilment– i perquè Zengotitobengoa estava finíssim i tornava a empènyer el seu equip, que va posar-se a un sol punt al llindar de l'últim minut (84-85). Aquí, però, el saber fer d'Ortega i Navarro, als quals no els va tremolar el pols, van certificar el triomf des de la línia de tirs lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada