Fontajau va viure ahir un déjà vu, una evocació del passat. No es disputava cap partit de l'ACB ni havia ressuscitat de cop i volta el CB Girona, però com si hagués passat. La visita del CAI va servir per convèncer l'aficionat gironí més ocasional –els 1.000 fidels hi han estat sempre– que el bàsquet d'elit continua bategant amb força a la ciutat. I, tot i la derrota final, segur que se'n van anar amb la sensació que, a més, hi ha un equip que val la pena tornar a veure. Els de Comenge es van buidar a la pista i van protagonitzar un frec a frec d'alt nivell contra un combinat de molts quirats que va donar el cop de puny a la taula quan va fortificar-se en defensa, amb una zona, i les individualitats (Barlow i Quinteros) van fer la resta. El col·lapse del locals va ser total en l'últim quart i el coratge per recompensar el suport de la grada es va convertir en angoixa. La tercera derrota seguida també fa perdre la condició de fortí a Fontajau.
Que Feliu no sortís en el cinc titular havent-hi Barlow al davant ja era simptomàtic que alguna cosa no rutllava. Els seus problemes estomacals van obligar a defensar l'australià amb petits, amb els desequilibris que això suposava. No va ser aquí el focus de maldecaps gironí en el primer quart, sinó en Phillip. Drevo va tornar a demostrar les seves llacunes defensives i DP el va deixar en evidència (fins a 13 punts en el primer quart). Amb DeVries vigilat –i també nerviós pel seu futur–, Navarro era la principal via de producció en atac.
Però, no n'hi havia prou i, al principi del segon parcial, el CAI amenaçava d'escapolir-se (20-28, 13'). Els aragonesos van buscar enfangar més els atacs locals amb una zona, però la jugada els va sortir malament. La pilota circulava amb velocitat i, quan no era Middleton que treia rèdits d'alguna pilota doblada, eren els triples els que van girar la truita (33-32, 17'). El cop inicial s'havia frenat, però el rival tenia recursos i Comenge va buscar alternatives –Ortega, notable ahir, va jugar minuts de tres– per mirar de frenar Barlow, que feia mal al pal baix, generant joc per l'equip. En la mitja part, però, igualtat: 39-41.
En un inici fulgurant de tercer quart –Sàbat feia i desfeia, i Middleton es doctorava a la pintura–, el Sant Josep va posar el partit on el volia: 52-43 (24'). Hi havia la possibilitat de posar el CAI contra les cordes, però sense voler-ho, li van donar vida. L'equip, amb els dipòsits plens d'autoestima, va creure's que ja podia amb tot. Va començar a jugar curt, amb tirs allunyats de l'anella –el CAI havia recuperat la zona en algun moment–, i això no portava res de bo. Primer, perquè, amb el control del rebot defensiu del rival, li obria la porta a alguns contraatacs, que acabaven amb safata o bé una falta i tirs lliures. Això, però, no va ser el pitjor per al Sant Josep, que es va ennuegar amb la zona en l'últim quart. Tant és així que només va fer una cistella de camp, i de contraatac. Va perdre el timó del partit –del 60-56 en el 60-69 (37') en menys de tres minuts– i l'ansietat i la frustració de veure com se li escapava el partit no el va ajudar en res. Ja no hi havia res a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada